Entrevista a Núria Comas

La Núria Comas treballa com a lingüista a TV3. Durant molts anys s’ha dedicat a l’assessorament lingüístic en les sèries de producció pròpia. Ella ha corregit guions de telesèries com Laberint d’ombres, El cor de la ciutat o La Riera i ha ajudat els actors a ser lingüísticament més coherents. També ha passat per la secció de Programes. Actualment treballa a Informatius. Ens ha semblat interessant que la Núria ens expliqui com és la tasca del lingüista a les sèries de producció pròpia. També ens ha dit què creu que poden aportar les sèries catalanes a algú que està aprenent la llengua. Al llarg de l’entrevista, us hem deixat enllaços perquè us animeu a conèixer alguns personatges que s’han atrevit a aprendre català.


Quines tasques fa un lingüista en una sèrie diària de producció pròpia?

Bàsicament, revisem el material escrit que han creat els guionistes, amb qui sempre ens hem de posar d’acord, i fem una primera correcció. Ens arriben els guions per correu electrònic i, simplement, com deia, els hem de revisar i aplicar-hi els criteris que hem posat en comú amb els guionistes. Pot ser que ells tinguin tendència a fer servir molts castellanismes per donar-hi una nota de quotidianitat. Nosaltres hem d’intentar posar-hi uns límits. Està clar que les sèries intenten reflectir la realitat, però no ens podem passar. Hem d’aconseguir un producte que es pugui emetre per TV3 i que tingui un cert sentit. Això vol dir que no ens pot sobtar que un personatge utilitzi un llenguatge massa barroer o massa formal. La funció del lingüista és buscar l’equilibri i aconseguir una llengua creïble, natural i moderna. Hi apliquem els criteris de TV3. Si la sèrie és en català, el castellà hi pot tenir presència, però no hauria de ser excessivament destacada.

Com treballeu la versemblança de la col·loquialitat amb aquests condicionants? Una qüestió polèmica són els renecs catalans. Hi ha gent que en fa mofa, diuen que els insults en català no són prou agressius.

Sí, és cert, hi ha aquesta percepció. Els actors sovint ens diuen que troben molt forçats els renecs que hi ha als guions, perquè no representen el que ells dirien en realitat. Ells ho associen a paraules desfasades que es fan servir poc, com ara pòtol. És cert que potser quan reneguem ens decantem pel castellà, però no és veritat que els renecs en català siguin ridículs. N’hi ha que ens sonen desfasats, però, alhora, també en tenim de contundents. Hi ha renecs que poden ser perfectament adequats per a un personatge sense semblar estranys. Potser, en els inicis de TV3, es tendia a utilitzar expressions forçades com ara tros de quòniam o gamarús en els dibuixos animats. Molta gent s’ha quedat amb aquesta anècdota dels inicis. No hi ha renecs ridículs i renecs no ridículs, simplement no estan posats en el context adequat.

Per exemple, en el cas del personatge del Claudi de La Riera (vídeo del Claudi renegant), un mafiós, hem d’escollir els renecs adequats. Han de ser renecs durs. Aquesta és part de la feina dels lingüistes. I hem de saber negociar amb els actors si ho troben ridícul. Potser en algun cas podem admetre algun renec en castellà, però si tenim recursos en català els utilitzem.

A les sèries s’acostuma a incloure un personatge no catalanoparlant que, sovint, està aprenent la llengua. Com es tracten aquests personatges? Hi ha algun tipus de caracterització lingüística específica per a aquests casos?

Als inicis de La Riera, hi ha va haver un personatge castellanoparlant, una noia argentina, la Valeria, però no va funcionar gaire.


                                                    Vídeo Valeria

 

En canvi, a El cor de la ciutat, una sèrie que volia ser més costumista, s’inserien personatges castellanoparlants amb algunes funcions d’integració. Per exemple, al final d’El cor de la ciutat hi havia el personatge d’en Juan Benjumea, un avi andalús. Aquest personatge volia ser una mena d’enfrontament amb la realitat. Era castellanoparlant pur, però el seu fill, en Paco, ja havia nascut a Catalunya i parlava sempre en català. El fill s’identificava molt amb Catalunya i renegava una mica dels seus orígens. Els guionistes volien plasmar aquests orígens familiars i, per això, hi havia un personatge que parlava en castellà, com passa en molts casos a Catalunya. Les generacions posteriors, els néts d’en Juan Benjumea, ja parlaven en català. Si vas a la realitat, si intentes reflectir-la, potser tota la família Benjumea hauria hagut de parlar castellà. Però no anava bé que una gran part de la sèrie fos en castellà i no en català. Nosaltres, com a lingüistes, vam proposar que els néts s’adrecessin a l’avi en català i ell els respongués en castellà.


                                                    Vídeo Juan Benjumea

Un altre cas. A la mateixa sèrie, El cor de la ciutat, hi havia el personatge d’en Huari, que venia del Marroc. En Huari tenia una relació amb una perruquera del barri, catalanoparlant, i anava incorporant paraules i frases en català. Aquest cas va funcionar molt bé, perquè l’actor que interpretava el personatge era valencià i tenia fluïdesa amb la llengua. Per això ens vam proposar fer la progressió lingüística més ràpida. En Huari, al principi, només parlava castellà, però l’anàvem integrant fins a convertir-lo en catalanoparlant. Una de les maneres més naturals d’introduir-lo en l’aprenentatge de la llengua era que els altres personatges de la sèrie l’ajudessin a aprendre-la. En aquest sentit, es pot fer una certa pedagogia des de les sèries. La llàstima és que no vam poder acabar el procés, perquè l’actor va marxar de la sèrie i el personatge d’en Huari es va morir.

                                                    Vídeo Huari

Recordes algun personatge que fos especialment difícil de caracteritzar lingüísticament?

En una de les etapes d’El cor de la ciutat, hi havia uns personatges pakistanesos que representaven uns immigrants sense papers. Els actors eren realment pakistanesos i indis i tenien un coneixement molt limitat del català. Nosaltres volíem fer una mica de pedagogia amb la llengua, però ells tendien a fer-ho tot en castellà perquè se sentien més còmodes. Era una mica complex. No és que no hi tinguessin interès, però els costava una mica perquè s’havien integrat en castellà i, a més, havien de concentrar-se en la interpretació.

En aquest sentit, els actors són força respectuosos. És cert que de vegades un actor et pot dir que no se sent còmode amb les expressions que li toca utilitzar. De vegades, tot i que no és habitual, l’actor confon la seva manera de fer lingüísticament amb la del seu personatge. La feina del lingüista és saber-ho argumentar i negociar amb els actors.

Com dèiem, de vegades el panorama lingüístic a les sèries és poc fidel a la realitat. Encara s’ha de convèncer la gent que el català és una llengua apta per a tots els registres?

Jo crec que encara s’ha de fer pedagogia, per molt que diguin. Hi ha molta gent que naixerà i morirà a Catalunya sense haver parlat en català. Nosaltres ens movem en uns cercles en què això no passa, però hi ha barris, estrats socials i franges d’edat en què sí que ens ho trobem.

Més que fer pedagogia, penso que des d’un mitjà públic català s’ha de potenciar la presència de la llengua. Ja tenim molts altres mitjans que parlen en castellà. Amb aquesta voluntat, no podem deixar que la realitat se’ns mengi. Si no, el 60% dels personatges d’El cor de la ciutat, ambientada a Sant Andreu, haurien de parlar en castellà. És clar, si fem això ens mengem la nostra quota de pantalla de català. En el fons, no podem reflectir absolutament la realitat.

Això depèn, també, dels guionistes. A La Riera ara ja no es fa, és una sèrie menys costumista. Però a El cor de la ciutat s’esforçaven a introduir personatges catalanoparlants. Una família xoni, amb Jessis i Juanis, parlava tota en català! Quedava una mica forçat, sí, però la voluntat hi era!


                                                    Vídeo Jessi

Creus que les sèries, doncs, poden ensenyar uns altres registres, lluny del català normatiu i acadèmic?

Una sèrie coral et permet fer veure a la gent, sobretot a la gent gran, que hi ha uns altres registres en què el català funciona. També és interessant que la gent jove ho vegi. Hi ha un tipus de llengua natural, espontània, juvenil i no encarcarada. Aquesta llengua, hem de mostrar! Que es pugui veure reflectida en molts segments socials i en edats diferents. Sempre des de la premissa de la col·loquialitat, és clar. Cal diferenciar-la dels registres d’informatius o fins i tot dels de programes.

També tens experiència com a lingüista de programes. Alguns programes d’humor poden ser més difícils de seguir per a algú que està aprenent català? Sovint, s’hi fan bromes amb la llengua…

Sí, però alhora el Polònia, com l’APM? (Alguna Pregunta Més?), és el programa que té més presència del castellà. Personalment, a l’hora d’aprendre la llengua, jo em decantaria pels informatius. Però hi ha gent a qui no interessa l’actualitat. Llavors, si busquem un producte més lleuger per aprendre-la, a banda de les sèries, trobem opcions més senzilles d’entendre que el Polònia. És el cas del Crackòvia o l’APM?, que poden enganxar la gent jove. Sí que és cert que hi ha bromes o jocs que els poden desorientar. Malgrat tot, poden ser un bon element d’entrada!

Laura Gonzàlez i Ortensi

Laura Gonzàlez i Ortensi ha escrit 9 articles